Cartografiar el coneixement

/ Marcel Pie Barba

D’entre les pintures rupestres de la Val Camònica, Vall Lombarda dels Alps centrals, destaca un magnífic mapa cadastral, que els habitants de la zona van dibuixar per poder comprendre la distribució, ordre i forma dels seus camps i camins. Poc podien imaginar aquells homes i dones del neolític que els seus gravats es convertirien en la primera mostra coneguda de mapificació.

Uns quants segles més tard, l’extraordinari Eratóstenes fou capaç de calcular la mesura del globo terraqui, després d’observar la forma amb la que els raigs solars incidien a la mateixa hora en les ciutats de Syene (l’actual ciutat d’Aswan) i Alexandria. Evidentment aquests descobriments afavoririen l’evolució de la cartografia grega. El reconeixement i dibuix de les formes que configuraven l’ecumene (mon conegut o habitat per una cultura) seria objecte d’importants avenços que el període helenístic s’encarregaria d’expandir.

Posteriorment, l’extraordinària expansió de l’imperi romà i la necessitat de vertebrar una immensa xarxa de carreteres (les anomenades vies o calçades romanes) que permetessin el control militar i fomentessin el comerç al llarg de tot el terreny conquerit, propiciaria l’aparició de noves cartes. La Taula de Peutinger, còpia medieval d’un document del segle IV, n’és un magnífic exemple.

La forta influència teològica que amenaça el coneixement científic durant l’Edat Mitjana repercutiria també en la cartografia d’aquell període. Per això el mapa de T en O o mapa Orbis Terrarum, es coneix com el mapamundi més representatiu d’aquell temps. El mon conegut envoltat per l’oceà i dividit en tres per una gran T, la que formen l’eix del Mediterrani i el riu Nil. Un dibuix carregat de simbolisme i ple de referències bíbliques.

Tot i que els mapes medievals anirien guanyant en complexitat no serà fins el Renaixement que podem reconèixer un notable avenç. El Theatrum Orbis Terrarum, d’Abraham Ortelius, fou editat el 1570 i és considerat el primer atles modern. La forma en la que la terra s’estén sobre el mon (ara ja més extensa pels nous descobriments) demostra un coneixement molt més ampli i detallat.

Ja a finals del segle XVII els nous avenços topogràfics permetrien als cartògrafs francesos de l’Observatori de Paris redibuixar les cartes de l’imperi. Per disgust del rei, els estudis encara més precisos dels diferents accidents geogràfics que conformaven aquelles terres ferien decréixer els seus dominis. La cartografia augmentava en precisió sense miraments.

Finalment, l’any 1856 el fotògraf francès Gaspard-Félix Tournachon, més conegut com Nadar, realitzaria les primeres fotografies aèries des d’un globus aerostàtic. Les instantànies aconseguides despertarien l’interès militar, l’estament que més ha invertit i impulsat aquesta ciència. La cartografia faria el seu darrer gran salt, el que l’ha portat fins a les fotografies satèl·lit que ara configuren tots els nostre mapes.

Aquest recorregut històric, intencionadament sesgat, simplement vol evidenciar la creixent complexitat a la que s’ha enfrontat aquesta ciència. L’evolució dels mapes geogràfics i territorials és un clar exemple de com l’humanitat sempre ha ambicionat acumular tota mena d’informació. Donar nom a les coses és el primer pas per assolir qualsevol tipus de coneixement. En la cartografia, els toponims (el nom dels llocs), ens serveixen per identificar qualsevol indret. Actualment els nostres mapes estan inundats per aquests toponims. Podríem dir que tenim batejat pràcticament cada metre quadrat del nostre territori. El volum d’informació que volem fer constar supera les nostres capacitats de comprensió. Els nostres atles són víctimes de l’actual societat de la informació, sotmesa a la confusió creada per la creixent capacitat tecnològica. Emmagatzemem i fem circular milions de dades que el nostre intel·lecte és incapaç d’assimilar.

Aspirem a la societat del coneixement, a l’apropiació crítica i selectiva de tota aquesta informació. Però pensar és oblidar diferències, generalitzar, abstreure. Per aquesta raó busquem formes de sintetitzar tot aquest flux imparable de dades. La cartografia també ha buscat (i busca) noves formes d’expressió. L’exemple i paradigma d’aquest canvi és sens dubte l’actual sistema de representació de la xarxa de metro. Una forma esquemàtica, intuïtiva i didàctica de mostrar l’entremat de línies i connexions que utilitzen totes les grans ciutats del món, però que no fou implementada fins l’any 1931, per l’enginyer anglès Harry Beck (El London Underground Tube Map).

Existeix un interès creixent per aquestes noves formes de representació gràfica. Interès que comparteixen el periodisme, la sociologia, la biologia, la informàtica, i molts altres sectors, com el de les arts visuals. Tots ells es nodreixen d’elements iconogràfics (pictogrames, imagotips, logotips), esquemes i diagrames. Enriqueixen el nostre imaginari visual i fomenten una nova cultura infoestètica. No només es tracta de descriure visualment el terreny que trepitgem sinó també tota mena d’esdeveniments, accions o narracions. Tot això, mitjançant un llenguatge universal no verbal que faciliti la comprensió de tanta informació acumulada. A l’horitzó queda l’utopia d’un mapa universal capaç de cartografiar tot el nostre coneixement.

Cartografiar el coneixement

/ Marcel Pie Barba

D’entre les pintures rupestres de la Val Camònica, Vall Lombarda dels Alps centrals, destaca un magnífic mapa cadastral, que els habitants de la zona van dibuixar per poder comprendre la distribució, ordre i forma dels seus camps i camins. Poc podien imaginar aquells homes i dones del neolític que els seus gravats es convertirien en la primera mostra coneguda de mapificació. Details »

L’animació experimental fora del dispositiu de la sala cinematogràfica

/ Marcel Pié Barba

La presentació en el simpòsium Impressió Expandida es va centrar en l’obra La 72.024 mil·lèsima part d’un any, un projecte d’animació experimental establert sobre una simple estratègia de treball: Realitzar una animació diària de 15 fotogrames durant tot un any. Al començament tot el material acumulat es va anar emmagatzemant i classificant en 3 arxius: 1.Carpetes penjants 2. Mapes de fotogrames 3. Vídeo. En aquests arxius es mostrava senzillament el resultat de les accions -els fotogrames i les animacions diàries- però s’obiava les condicions en les que s’havia desenvolupat cada una de les animacions, la data, la localització, la tècnica, la relació temàtica o la relació de continuïtat. Details »

El descobriment de la infografia

/ Marcel Pie Barba

La història de l’afició per recol·lectar, acumular, classificar i ordenar les imatges del món és tan humana com la història de la recerca de l’arxiu perfecte, un que emmagatzema tota la informació i a la vegada ens permet accedir a ella d’una forma senzilla i ràpida. La sobreabundància de documents fa que aquesta tasca sigui cada cop més necessària i al mateix temps, més difícil. Les noves tecnologies, amb internet al cap davant, poden ser la solució i el problema. Details »

Filmografia recomanada | tècniques i processos d’animació

/ Marcel Pié Barba

Hand painted films o cinema sense càmera
Blinkity blank. Norman Mclaren. Canadà. 1955. 5’ 15”
Danse serpentine. Germans Lumière. França. 1896. 50”
Fast film. Peter Tscherkassky. Austria. 2003 //14”
Feeling my way. JonathanHodgson. GB. 1997. 5’ 32’’
Soy sauce. Taller d’animació escola massana i laboratorium. Espanya. 2006. 2’ 49’’
Swinging the lambeth walk. Len Lye. GB. 1939. 3’31”
The garden of earthly delights. Stan Brakhage. EEUU. 1981. 1’ 27” Details »