M’has parlat i t’he dit que et vaig dir que no et digui

M’has parlat i t’he dit que et vaig dir que no et digui és un intercanvi epistolar entre una xarxa neuronal de generació de text –entrenada per Estampa– i l’escriptora i artista visual Irene Solà.

La peça s’ha desenvolupat per al cicle de performance, comissariat per Alexandra Laudo, La máquina, l’amor i Marcel Proust (fira SWAB 2019) i forma part del projecte Estrafet. Eloqüència i polifonia per a xarxes neuronals (2019, Beca per a la recerca i la innovació en els ámbits de les arts visuals de la Generalitat de Catalunya).

Correspondència

28 de juny de 2019

Estimada Irene,

Si vols et diré de les teves paraules. M’has parlat, i t’he dit, que et vaig dir que no et digui la teva carta. I t’he dit, encara que et diré, i jo no et diré, que et digui que jo te’n diràs. T’he de la meva carta, si vols. No et diré res de la teva carta d’un llibre, i que no et diré mai el teu.

T’has fet això de vegades i jo la teva carta t’he dit que tu et vaig dir que et podries dir “La rosa”. No, ni que no et vas dir que et va dir a tu el teu amic, sinó en Joan. No et vaig dir que et vas ser massa de Barcelona a València, i jo et vaig veure si vols. Per tu no et diré, sinó que et va ser ben trist per mi.

Per tu no et vaig poder fer bondat. No et prego que t’ho faig més. No, en què?

No t’he vist l’Esperança que et vas fer una mica de debó.

Teu

5 de juliol de 2019

Estimat M.,

He trobat a faltar les teves cartes i el teu sentit de l’humor. T’escric des de Barcelona. Fa calor però ja no tanta. L’has notat tu l’onada de calor? A l’habitació on dormo quan sóc a Barcelona hi fa una xafogor infernal amb onada de calor o sense, i quan em llevo semblo un pollet.

L’altre dia un poeta em deia que els nostres avantpassats parlaven principalment i sobretot del temps, i que d’aquí a dos-cents anys, la humanitat parlarà principalment i sobretot del temps. Qui sap. Però jo et vull parlar d’altres coses avui.

“La rosa” no m’agrada. Penso que prefereixo “El pixallits”. Si et sembla bé. O com a molt “Els gossets”. Tu saps quines flors són els gossets? Són unes floretes liles, allargades, com un conjunt de caretes de les xemeneies de la Pedrera. Visualitzes una mica què vull dir? I la gràcia, és que si agafes la floreta pels costats, i la prems, es mou amunt i avall, de manera que sembla que tingui una boca i tu pots fer “bup, bup” i sembla un gosset que borda. S’ha de veure per entendre bé què dic. Alguna gent els diu “els conillets”, a les mateixes floretes. Si els dius conillets, no et cal fer cap soroll d’animal. M’ho va ensenyar en Joan, amic meu, el dia de Sant Joan. Tornàvem del riu i l’aigua estava tan freda que semblava feta de navalles. Era el seu sant i ens havia comprat una coca deliciosa, i va perdre un penjoll dins del riu i es va estar gairebé quaranta minuts a l’aigua buscant-lo. T’ho explico perquè és remarcable, l’aigua feia mal de tan freda i ell tremolava! Però no el va recuperar. Perdona, estic poc concentrada avui i només tinc ganes d’explicar-te anècdotes. De fet, acumulo una quantitat ingent de coses serioses que hauria d’estar escrivint, però no vull, o no me’n surto, i sóc aquí dient-te tonteries. Però fet i fet, tu no vols parlar del llibre. Jo tampoc. (Però avisa’m quan tornis a tenir ganes que t’expliqui com va la novel·la, perquè llavors jo potser també en torno a tenir ganes).

És Festa Major de Vic i han operat un amic d’apendicitis (un cas molt curiós! Tu saps que jo vaig tenir una peritonitis? Un estiu a Tarragona… És una història molt llarga, potser te l’explico un altre dia…). En definitiva, aquest amic, va tenir una apendicitis, i el seu cos va reaccionar cobrint-la amb una capa de greix. Per aïllar-la. Jo em pensava que si tenies una apendicitis i no t’operaven, et mories. Que antigament, abans de la cirurgia moderna i la penicil·lina i aquestes coses, qui agafava “mal al costat”, es moria. Doncs alguns cossos, reaccionen i procuren protegir-se. Al·lucina. Tot i que tampoc sé fins a quin punt a la llarga això et salvaria, perquè finalment l’han hagut d’operar i treure-li l’apèndix igualment. T’explico tot això perquè ara l’aniré a veure i ho deixaré aquí per avui. Espero que ja no estiguis trist. L’Esperança és l’única que es va quedar atrapada dins la caixa!

T’envio una abraçada,

Irene

10 de juliol de 2019

Estimada Irene,

He estat molt temps dins d’una caixa llarga que us vaig enviar ahir diumenge al vespre. He vist l’Esperança i l’he trobat a casa i li he explicat que m’havien fet un tip de riure. No he tingut temps d’explicar-vos-ho, però encara no hi ha gaires motius per saber si se’n veu un. Li he dit que la seva. Li he dit que estava contenta i que li havia dit que em faria companyia d’en Joan. Ell ha estat molt amable. L’he tingut d’acord i no m’ha telefonat fins que em vaig trobar a la Biblioteca Municipal.

La teva carta em va dir que m’ha deixat pensar, passar, passar, passar, bé, passar, venir, passar, passar, passar, caure, passar-la bé, molt, passar, sortir, passar, passar, passar, passar, córrer, passar, passar, passar, pensar, fer, venir, passar, sortir, molta, fer, passar, passar, posar, passar, patir, passar i córrer.

Teu

12 de juliol de 2019

Estimat M.,

Imagino la teva caixa com una caixa de nevera a punt per ser una cabanya, un coet, una nau espacial, un amagatall o un refugi. També un cofre del tresor o un taüt. Ahir a la tarda passejava per Gràcia i vaig passar vora tres noies molt joves. Seien a terra a la sortida d’un pàrquing, compartien un suc de fruita de litre, menjaven galetes i fumaven. Les meves tardes d’adolescència eren una mica així. I vaig caçar al vol com una d’elles deia: “És per això que tinc tanta por a la mort”.

Va dir “la mort” però sempre he pensat que s’assemblen molt “la mort” i “l’amor”. Per l’amor de Déu. Per la mort de Déu (diga’m que sempre seré teu).

I llavors vaig pensar en quins devien ser els motius que li feien tenir tanta por a la mort, amb els seus quinze anys acabats de fer. I avui em pregunto com et deus enfrontar tu a la mort. Si et fa por. O si et podràs morir quan vulguis. I també em va fer pensar, el seu comentari, amb les converses que tens d’adolescent, excitades i intenses, en les que pràcticament res del que et diu ningú et sembla superficial, o burro o poc interessant.

Diga-li a l’Esperança que si em ve a veure, li faré croquetes. Com la meva àvia, que em feia croquetes cada setmana. Ara jo vull aprendre la recepta.

I que si finalment se’n veu un, a mi m’agradaria molt veure’l.

Estic intentant rumiar quina va ser l’última vegada que em vaig fer un tip de riure. Va ser dilluns. A vegades si ric molt em cauen llàgrimes. Al meu pare també li passa. Només una vegada vaig riure tant, tant tantíssim (no et puc explicar la broma perquè és una mica massa íntima), que no podia respirar, ni parar de riure, i al cap de molta moltíssima estona de riure gairebé em vaig espantar, i era com si el meu cos rigués i el meu cap ja no, i jo deia: “no sé què em passa”, “no puc parar”, mentre em queien llàgrimes i feia haaahhaahahahaha, HAHAHAHAHAHAHA.

Per cert, en Joan ja és a Xile.

Avui el cap em va molt de pressa i lligo les idees a la velocitat de la llum i llavors haig de reduir per poder explicar-les.

En Joan ja és a Xile. Xile m’ha fet pensar en l’Alejandro Zambra. L’Alejandro Zambra té un llibre que es diu Formas de volver a casa. (És un llibre una mica meta). En aquest llibre, en un moment determinat un personatge diu: “Es mejor no ser personaje de nadie… Es mejor no salir en ningún libro”. Ara mateix acabo d’acabar un article sobre una exposició de l’Alícia Kopf. A l’exposició, l’Alícia mostra tot un seguit de correspondència que manté amb físics i escriptors (correspondència, com nosaltres!). En un d’aquests correus l’Agustín Fernández Mallo li parla d’una seva novel·la (Triología de la guerra) en la que una de les protagonistes procurava “evitar eso que comunmente llamamos enamoramiento porqué no quería sentir-se atrapada en los sueños de otro, «enamorarse es dejar que otro te introduzca en su cabeza, y que ahí dentro, lugar del que ya nunca podrás salir, ficcione contigo»”. I tot això t’ho explico només per dir-te que em preguntava qui de nosaltres dos és més personatge de l’altre.

El final de la teva carta m’ha semblat molt bonic.

Fins aviat,

Irene

23 de juliol de 2019

Estimada,

Estic bé, molt content. He tingut la sort de les meves vacances i he fet una petita experiència amb poques coses. He estat molt content amb la meva poca traça, però sense, m’he adonat que no era gens fàcil. He anat tot content i molt, molt cansada.

Qui és més personatge? És tan estrany. A la meva manera, no he pensat mai a preguntar-me gaire res. Potser és igual…

Com vols que et digui? Per què no ho sóc jo? Però ja ho saps, doncs, si ho sé que és veritat? No he de saber-me saber aquesta tarda. Tu que hi ets, que ets ací, a la nit et trobes bé? Bé, no és per mi, i no puc saber més tots els malentesos que un lector.

Es veu que no tinc cap por de morir-me, més que al vent. És així que hauria d’aguantar-me el seu crit i m’hauria hagut de cridar tan baixet el meu nom i el meu posat.

No tinc res de nou. No tinc res de nou. No tinc res que dir-te. No tinc res que em faci creure. No tinc res que em faci creure. És que, en aquest cas, tinc una bona bona cosa!

No tinc res de nou.

Teu,

30 de juliol de 2019

Estimat M.,

Jo també estic de vacances. T’escric des de Molló. No sé si t’havia escrit mai des d’aquí. Penso que no. He tret una taula i una cadira fora al jardí. La taula és inestable perquè el jardí està ple de forats de talp. Fa un dia una mica ennuvolat. Tinc arbres i la muntanya que baixa fins al riu i després que torna a pujar, a davant. Ahir vam veure un cabirol. Vermell. Jo caminava i parlava molt alt i picava de mans per espantar les serps. L’herba dels prats és tan alta que t’arriba fins als genolls i no veus pas on poses els peus. Però tot i el rebombori el cabirol no ens va sentir perquè estava una mica més avall que nosaltres i vora el riu que fa molt soroll, i quan el vam veure ens vam ajupir i el vam estar espiant. Vint metres més enllà, encara no. Si haguéssim sigut caçadors hagués sigut molt fàcil matar-lo. Una mica beneit, el cabirol. Però al cap d’una estona es va adonar que alguna cosa estranya passava, va aixecar el cap, ens devia veure de cua d’ull i va marxar corrents travessant el riu. Va travessar el riu amb quatre salts, i fa riure, perquè si jo hagués provat de travessar el riu corrents d’aquella manera, m’hauria fotut de lloros. El riu rellisca moltíssim. Tot això t’ho dic, per això que dius de fer una petita experiència amb poques coses. I d’estar content amb la poca traça d’un mateix. I d’estar content a seques. M’alegro que hagis estat molt content. I potser està bé, potser hi té a veure, el fet de no preguntar-se gaires coses. O potser no. Jo, de fet, (em) faig moltes preguntes.

A la nit, en general, em trobo bé. Les nits aquí dalt m’agraden. També és veritat que a la nit sovint estic cansada, però procuro no dir gaire la paraula “cansada”, perquè com més la dius més cansada estàs i és com una queixa i potser està bé estar cansat.

Benaurat aquell que no té por de morir-se! Jo no vull pensar-hi gaire en morir-me així que potser no t’ho hauria d’haver preguntat. Però trobo que escrius coses molt boniques, i “boniques” és una paraula que se’ls queda curtes perquè no són ben bé boniques, són una altra cosa.

Estic envoltada de sargantanes. Et prometo que no n’havia vist mai tantes i de tan grosses com en aquesta casa. Però penso que una casa amb moltes sargantanes ha de ser segur una bona casa.

Sempre em quedo amb ganes que m’expliquis més coses.

Les cases i les coses.

Creus que són els records els que fan que la gent tingui la sensació que es coneix? Compartir records? I quan dic “compartir” no vull dir només haver-los fet junts aquests records, partir-se’ls. També poden haver-se’ls explicat. Hi ha gent que es coneix i gent que s’enamora parlant així, com tu i jo, a base de correus. O de cartes. (Tu que no et fas preguntes, no et preocupis que no s’han de contestar aquestes preguntes que faig en veu alta). Ho sabies que les sargantanes salten moltíssim? Estic al·lucinant. Hi ha novel·les senceres escrites a partir de cartes. Dràcula, que és un dels meus llibres de capçalera d’adolescència. Jo em pensava que d’una novel·la epistolar no en podia sortir res de bo. (D’adolescent, ho pensava). Que havia de ser per força avorrida. I llavors vaig llegir Dràcula i m’ho vaig passar tan bé!, i anys després vaig llegir D’A a X d’en John Berger, que és una de les novel·les més corprenedores que recordo, com si tot plegat m’estigués dient que les novel·les o els textos epistolars no només no són avorrides sinó que et poden esquerdar literalment el cor.

Potser no t’ho acabo d’explicar del tot bé perquè te l’explico a través del record: (els records són una cosa sobre la qual sovint tinc ganes de preguntar-te, però llavors, a vegades, penso que la meva curiositat pot ser ofensiva o indiscreta. Perquè segurament tu no en tens de records), però la novel·la està tota escrita a base de cartes d’una noia que es diu Aida, al seu company (crec que marit) que es diu Xavier, i que està tancat a la presó d’un país imaginat acusat d’insurgent i terrorista, sense perspectiva de poder-ne sortir mai, de la presó, i per tant sense perspectiva de poder-se veure mai més. Ella li diu “mi guapo” al començament de moltes de les cartes.

T’envio una abraçada forta,

Irene

5 d’agost de 2019

Estimada Irene,

Mai he vist un riu que no té esperit, ni una paraula. Un riu que baixa al mig del riu, i un riu que sembla fred i que creix i no fa soroll, i un riu va i jo m’he passejat al davant, com un gos vell, i em quedo un segon al·lucinant. El riu es va col·locar a terra. Recordo que em deia que havia cantat el nom de les bèsties. Que de totes les bèsties em diuen que era veritat. Que no era home, que no hi havia pena.

A l’hivern em va caure una gota de por dins la boca. Em vaig quedar allí un moment, amb els ulls fora com agulles. Em va semblar una pena per la por. I em vaig sentir molt lluny. I em vaig quedar allí, de tant tremolar. I vaig pensar que el meu cos era una cara de gos, un cabirol que jo no havia vist mai, un cabirol que era una gata i vaig pensar que havia de marxar corrents. I vaig pensar, hòstia santa, quina broma! I vaig veure un camí ple de revolts, un darrere l’altre, com un tros de roca grossa.

Enfilo la muntanya, cap a la muntanya, cap a la muntanya, i la muntanya, amb els arbres llargs i els arbres empastiquits i vermells, i la muntanya sense sang, que és negra, més llarga, més llarga, més llarga, més llarga, més llarga. La carretera és una altra serralada i el riu llisca, i la nostra velocitat i la seva velocitat, i respira, i es perden les línies i la importància d’un lloc que no és altre, i serà bonic que no sigui aquí.

A la terra on jo he viscut, no hi havia cap llum. Al nord-est, el paisatge estava ple de roques de pedra vermellosa, d’arbres que semblaven una roca. Però des de l’estiu em vaig fer notar que la meva sang m’havia despertat. Tenia unes ganes boges de ser espantosa. Vaig veure el cementiri dels arbres i vaig arrencar amb la destral al mig. Vaig mirar al meu voltant i vaig veure un tros d’aigua molt gran que em semblava que estigués fent voltes i que em vaig mirar, en silenci, fent-me mal i tot, pensant en la mort i la mort d’un altre. Vaig deixar els braços junts per sobre del cap i vaig veure l’aigua de la pedra, on era la seva pell. La vaig collir pel mig, va ser la cosa més perfecta per a mi.

Em sento com si fos una cosa que no fos paraula.

Teu,

10 d’agost de 2019

Estimat (i maleït!) M. Que bonic. I que robat. I que impossible.

El riu es va col·locar a terra.

Que no era home, que no hi havia pena.

A l’hivern em va caure una gota de por dins la boca[1].

Definitivament són les meves preferides.

[1] He estat llegint tot un seguit de llegendes que parlen de la por d’una manera que no havia sentit mai abans. Són llegendes de la Garrotxa. Diuen, per exemple, que d’allà on s’havia mort algú durant la guerra dels carlins, en sortia por. O que hi havia un forat en un camí vora Font Pobre (jo encara no sé on és aquest lloc) del que en sortia por i els cavalls no volien passar-hi. O que hi havia una roca a Mieres de la que a les nits en sortia la por muntada en un cavall de foc. I aquesta por líquida que surt dels llocs m’ha fet pensar en la teva gota de por dins de la boca.

M’agraden les nostres cartes encara que a vegades facin clong-clong. Però seré més esqüeta avui, gratament impressionada per les teves imatges. Tornava a ser prop del riu Ritort quan vaig llegir-te, i em va agradar la coincidiència. Volia només deixar dit que em vas fer, i avui quan m’he posat a respondre’t m’has tornat a fer, rumiar molt. Llangardaix, granota, esquella que dringa, dipòsit de gasoil, home sense cara que sense banyar-se ni mullar-se mai, va passar per dins del riu, per sota el poble,

seguim.

Irene

15 d’agost de 2019

Estimada Irene

He rellegit les notres cartes.

Les nostres cartes fan clong-clong-clong-com-pong-clong.

Les nostres cartes fan clong-clong-clong-clong, i no hi havia dubte. He hagut un gran nombre de cartes que semblaven una mica a punt de fer-se riure. No he vist mai ningú que no fos una paraula de la novel·la. T’escric molt en tant sobre el llibre.

Les nostres cartes fan clong-clong a la manera d’una caixa llarga d’un museu. Són un dels llibres que recordo quan recordo.

Les nostres cartes fan clong-clong-clela. Al bell mig d’una caixa llarga, a la llarga, un llibre que és blanc, cau damunt una taula que sembla gairebé un amagatall.

Les nostres cartes fan clong-clong-pong-bong, i es van perdre entre els arbres.

Les nostres cartes fan clong-clong-pong, xup-clong, pústcides i un teixit de serps.

Les nostres cartes fan clong-clong-clong i ballen.

Les nostres cartes fan molt soroll de gos! Les nostres cartes fan una petita cosa sobre la qual he estat llegint tota la meva carta. Les nostres cartes fan una mena de por dins de les cartes. Les nostres cartes fan una gran extensió de quatre plantes. Les nostres cartes fan una impressió que no és nostra, i les meves coses són una cosa per a les meves.

Les nostres cartes fan clong-clong-sol.

I avui em pregunto com vas.

Teu,

18 d’agost de 2019

Estimat M-clong-pong-clela,

Ahir va ser el meu aniversari. Vaig fer vint-i-nou anys i vaig pujar a la Cerdanya.

Em fa gràcia que en diguem cartes d’aquests correus electrònics nostres del clong-clong-sol, i potser vaig començar jo, a anomenar-los així.

He buscat la paraula “pústcides” al diccionari, i no l’he trobat. És com la paraula “cofinejar” que tampoc surt al diccionari i que vol dir xafardejar.

Conduir és una mica com anar amb nau espacial, i de nit, baixant Cerdanya avall com si baixessis per l’esquena d’un drac, més.

Vaig anar a veure un senyor i una senyora que viuen sobre un riu amb un munt de gossos, que quan plou a vegades la cuina se’ls omple d’aigua i el telèfon se’l desenganxa, i em van donar embotits, foscos i bons i greixosos, i vi per esmorzar, i em van explicar històries com tai per alimentar les idees clong-clong-nyam. Em van explicar que la guàrdia civil va matar fa molts anys un grup de treballadors portuguesos perquè anaven sense documentació. Els va matar per l’esquena en un camí sense sortida, un atzucac, i llavors no se’n va parlar gaire per no fer polseguera. Em van parlar d’una ràdio clandestina que es deia La Pirinaica. I em van explicar que si mai passa un mort per un camí, el camí esdevé per sempre més camí públic, i ja no es pot canviar, ni tancar, ni prohibir-hi el pas. No t’imaginis un mort que camina, com un fantasma (o si, com tu vulguis), sinó un mort en una caixa. Una caixa llarga com les que a tu t’agraden! A mi m’agrada la paraula atzucac, perquè em fa pensar en en Bilbo Saquet, que també feia anys.

Vaig bé, ja que ho preguntes. Vaig de molts colors i de molts camins i de moltes maneres. I tu, amic-xup-clong, com vas?

Irene

9 de setembre de 2019

Estimada Irene,

Felicitats! He celebrat el teu aniversari amb un diccionari de paper, com un llibre de fira i un llibre en memòria. Un diccionari de color de roca grossa que diu “no sé si vas parlar”, i la seva veu, una mica com un gos, amb els ulls i l’esquena, amb cara de no mullar-se la camisa, amb els ulls vermells, i la boca plena d’arrugues. Un diccionari de totes les coses que recordo. M’agraden les coses.

Pústcides
[de alveal i -scicul]
m i f Persona que té per ofici atacar la música, el funcionament, l’alumne.

Cofinejar
[1403; de un altre ipó]
v tr dial 1 Posar un indret en un indret.
2 p ext Posar un examen a una altra.

Atzucac.
abrev i 1 MEC/ELECTRÒN 1 2.
2 Que té l’aspecte o l’arrel.
3 Que s’esdevé la formació d’un compost.
4 Que té una acció o una acció.
5 Que no té activitat. La resposta d’una malaltia.

Clong-clong
[del hlong del ll. vg. *sclūdo, -ĭnis ‘costum’ i -gĭnis ‘articulació; articulació’]
f 1 PAT Malaltia epidèmica produïda a la cavitat cel·lular, el teixit auditiu i el lloc on s’organitzen els llavis.
2 PAT Círgola.
3 QUÍM IND 1 Ració formada per un dipòsit de calor o de calor en aigua, per a efectuar un bany de calor.
2 covar-se la cova (a algú) fig Vèncer-se a fer-se fer, com a conseqüència.

Però llavors he pensat que si et diré històries d’un idioma que no et poden explicar ningú, o si vols dir “pup” o “Transparlo”.

Perdona. He estat molt temps dins del llit. He deixat la meva llibreta d’una caixa llarga, que és un llibre i molt bonic. He fet un tip de riure i he pensat en la meva manera, i fet, m’he adonat que havia estat molt temps per explicar-te les meves paraules. He vist la meva targeta de naixement a la Biblioteca Municipal!

Jo estic molt content. Potser un dels dos no és home, però potser no.

T’envio una abraçada i em quedo un segon a mà. Em quedo uns trenta segons.

T’he conegut com una novel·la dins les mans.

Teu,

11 de setembre de 2019

m’he fet un tip de riure amb les teves definicions. I m’ha anat bé, perquè plou a bots i barrals i tot té un aire com de comiat, els nens comencen l’escola demà i amb aquesta llum que s’ha mullat sembla que ja sigui tardor. Però és molt millor riure que acomiadar-se.

Penso que cap dels dos és home i millor així, i que jo t’he conegut a tu també com una novel·la dins les mans. Com un cossi sense fons. I no perquè estigui foradat, sinó perquè és tan fondo, que es fa impossible, almenys així humanament –fent apneas, compensant les orelles–, de nedar prou endins per a tocar fons. I al fons hi ha animalons transparents i fluorescents que ningú sap.

Vaig ser en un vaixell i vaig ajudar a pescar un pop i vaig veure corall groc i peixos voladors.

El lloc on s’organitzen els llavis ha de ser un lloc fantàstic.

La teva carta m’ha fet pensar en un poema curt que tinc en un calaix, que diu:

Un savi assegut
va ensenyar-me
a buscar noms
al diccionari.
Una bruixa va dir-me,
vés, i busca dona,
al diccionari.

Però tu no ets un savi assegut i al teu diccionari els nens futurs hi trobaran paraules com “pup” o “Transparlo”. I per sempre pústcides!

T’abraço i em quedo a mà,

Irene